Aspectes extralingüístics que influeixen en l’ús de la llengua

Hi ha factors que tot i no ser lingüístics intervenen en la llengua i, per tant, s’han de tenir en compte.

Encara que és una veritat de peu de banc, el primer de tots és que la llengua canvia, si això no fos així, encara estaríem parlant llatí.

La llengua s’enriqueix a mesura que hi ha elements nous (idees, instruments, maneres de mirar el món, conceptes, joguines, menjars…) que s’introdueixen en la nostra vida. Sembla clar que si hi entra qualsevol cosa nova, perquè en puguem parlar amb pertinència i facilitat ens arriba la cosa i el nom de la cosa (és molt pesat i complicat parlar d’un objecte que no té nom).

Per raons molt semblants, hi ha aspectes de la vida que canvien i, per tant, hi ha paraules en alguna època plenament vigents que tendeixen a desaparèixer de la parla habitual.

La llengua com a reflex dels canvis en la realitat

A continuació hi ha un fragment d’un llibre meu que parla d’algun d’aquests aspectes.

Sovint s’afirma que la llengua és un mirall de la realitat, que la llengua reflecteix la realitat tal com és, i és ben cert que tenim proves que això és així: per exemple, la quantitat de paraules per denominar tots els matisos del blanc que tenen els pobles esquimals reflecteix la seva alba i freda realitat, són fruit de la necessitat de conèixer i, per tant, denominar els topants on viuen, d’anomenar i, per tant, de conèixer possibles indicis de perill. L’existència d’una paraula com xip respon a la introducció d’una nova tecnologia en la societat; és impossible pensar que la paraula telèfon hauria pogut existir abans de la invenció de l’artilugi; el compost telèfon mòbil retrata una realitat inexistent abans.

Exercici 1

  1. Pots apuntar algunes paraules del món de la música que siguin clarament estrangeres?
  2. Pots fer el mateix amb paraules que denominin menjars?
  3. I amb paraules de l’àmbit dels esports?
  4. Apunta algunes paraules que et semblin estrangeres del món de la informàtica.
    1. N’hi ha que s’hagin traduït?
    2. N’hi ha que s’hagin adaptat al català?
  5. Què et sembla que vol dir avui en dia la paraula mòbil?
    1. Què volia dir fa uns anys?
  6. Hi ha alguna paraula de l’argot de la joventut, o de qualsevol altre, que coneguis però que no usis?
  7. Hi ha alguna paraula que hagis dit en algun moment de la teva vida però que ara ja no usis?
  8. Has utilitzat mai les paraules xeflis, neurastènic o neurastènica, virgueria?
    1. Saps què volen dir?
    2. Les usis o les hagi utilitzat tu, creus que la gent jove les usa actualment?
    3. Coneixes gent gran que n’usi alguna de les tres?
  9. Saps que és un penelló?
    1. Si no la coneixies, busca-la i digues per què et sembla que no la sabies.
    2. Si la coneixes, per què et sembla que la major part de noies i nois dels instituts no la coneixen?
  10. Hi ha paraules que en un moment donat vas pensar que no usaries i que després hagis utilitzat?

Criteris sobre la llengua que depenen d’altres factors

Una altra qüestió interessant és veure que s’apliquen criteris sobre la llengua que poc tenen a veure amb la correcció de la mateixa llengua. A continuació un altre fragment del mateix llibre que s’ha citat una mica més amunt intenta donar-ne compte.

Vull acostar-me a la llengua explicant justament que s’haurà de tenir molt en compte […] que, en el moment que algú la barreja amb dones i biaixos ideològics, ja no solament està parlant d’una qüestió de llengua (no hi ha pitjor trampa que la que diu que tot això es redueix a una simple qüestió de llengua). […]

Fa uns quants anys, unes companyes de la Universitat d’Alcalá de Henares van treure a la llum uns volums on recollien una sèrie de ponències i conferències d’un congrés que havia tingut lloc anteriorment en aquella universitat. Els volums es feien esperar, trigaven i trigaven. Interrogades les companyes sobre la demora, van explicar que gairebé s’havien hagut de refer tots els textos perquè l’eina correctora de la impremta (no de qui corregia els textos, no de les curadores que havien donat els textos com a bons) es veu que no reconeixia les paraules “feminista” i “feministes” i proposava en lloc seu “femenina” i “femenines”. La impremta, sense consultar tan peregrines substitucions, les va executar totes. Es dóna el cas que, en tractar-se de doctes textos universitaris, hi havia moltes d’altres paraules que l’eina correctora no admetia; eren uns textos, per exemple, curulls de “desconstruccions”, “rearticulacions”, fins i tot hi pul·lulaven “queers” i “ciborgs” a dojo, però d’aquests mots, encara que l’eina correctora tampoc els admetia, no en van tocar cap. De fet, la impremta va dir que no haurien gosat tocar mai una paraula d’una autora o autor (no ho van dir ben bé així, és clar). La pregunta pertinent ja no és ni tan sols per què van decidir canviar unes paraules sí i d’altres no, sinó qui es devien pensar que havia escrit els textos (que eren bastants) que contenien paraules tan planeres, bàsiques i justes com “feminista” i “feministes”.

Exercici 2

  1. Per què et sembla que van “corregir”, és a dir, van canviar les paraules “feminista” i “feministes” per “femenina” i “femenines” i no d’altres termes com queers i ciborgs que l’eina tampoc no admetia?
  2. Es va aplicar el mateix criteri?
  3. Hi havia algun o alguns criteris objectius per decidir què es modificava o què es deixava igual?

La relació afectiva amb la llengua

Molt breument, […] s’ha de fer esment també que les paraules no són mai neutres ni anodines […]: n’hi ha que entusiasmen i enamoren, hi ha paraules que no agraden gens ni mica, n’hi ha d’odiades. De fet, qualsevol parlant té una sèrie més o menys gran de tabús íntims que li fa rebutjar algunes paraules, que fa que procuri no dir-les o que acabi per no dir-les mai. En canvi, n’hi ha algunes que sembla que expliquin matemàticament allò que es vol dir, que són justíssimes i exactes, que tenen un dring amorosíssim a l’orella; és lògic, doncs, que a aquestes paraules ens les estimem molt (i les usem amb ganes).

Per això no ha d’estranyar que molts cops, quan sentim una paraula nova, ens sigui difícil admetre-la o almenys sigui difícil que ens soni bé; és possible, d’entrada, que grinyoli una mica. Passa alguna cosa semblant quan se sent una música, una cançó, per primer cop: de vegades costa fer-te-la teva, entendre’n l’harmonia; però, en canvi, en ocasions al cap d’uns mesos et trobes que la taral·leges amb gust. Així, per exemple, quan per no deixar les dones fora del discurs s’hi introdueix una paraula nova o una derivació inhabitual, hi ha gent que les rebutja, i no necessàriament perquè estigui en contra d’un llenguatge que reculli la presència de les dones. Davant d’un genèric com alumnat, hi ha persones que de primer diuen que no l’usaran mai adduint que és una paraula molt “freda” o molt “lletja”…, ignoro com s’avalua la lletjor o la fredor d’una paraula, però entenc que el que volen dir és que no els sona bé, que encara no és “seva” i no ho és perquè no hi han tingut cap relació abans.

Això comporta que hi hagi persones que prefereixin dir “professores i professors” que no pas “professorat”. Perfecte, això vol dir també que hi ha més d’una manera de denominar la realitat quan es tracta de guarnir el discurs també amb les dones. La qüestió és sentir-se a gust amb el que es diu.

Exercici 3

  1. Penses que la llengua que uses és part de la teva personalitat?
  2. Hi ha gent que t’agrada per la manera com parla?, el to de veu?, les paraules que usa?, etc.
    1. I a l’inrevés?
  3. Quins aspectes de la parla i de la veu es posen de manifest quan parles per telèfon amb alguna persona amb qui tens una relació afectiva?
  4. Hi ha paraules que en un moment donat vas pensar que no usaries i que després hagis utilitzat?
  5. Apunta tres paraules que t’agradin molt i tres que no t’agradin gens. Intenta esbrinar per què.

El valor simbòlic de la llengua

Hi ha persones —de vegades cultíssimes i molt preparades— que pensen que si una llengua no s’usa o no la deixen usar a d’altri, no existeix, o existeix menys; per exemple, el català durant la dictadura franquista.

Hi ha persones que creuen, que els fa l’efecte, que si no diuen la paraula que caracteritza un determinat fenomen, aquesta concreta realitat, com si fos un fantasma, s’esvairà.

Si no fos perquè de vegades té conseqüències ben amargues i ingrates per a molta gent, per a segons quins pobles, aquesta posició un punt naïf és gairebé entendridora. També té a veure amb allò que s’anomena “llenguatge políticament correcte”, que no és més que un intent d’amagar, de no dir, una realitat molesta. És a dir, una manera de procedir molt allunyada, gairebé antagònica, de tots els intents de representar i visibilitzar les dones o qualsevol altre col·lectiu oblidat o menystingut en la llengua que es tracten en aquest manual.

L’enorme valor simbòlic de la llengua, sumat segurament també a les relacions afectives de les quals es parlava més amunt, té a veure amb el fet que la kurda Leyla Zana (Premi Sakhàrov del Parlament Europeu i candidata al Nobel de la Pau), en el moment de prendre possessió com a diputada del seu escó en el Parlament d’Ankara, després de dir la forma ritual en turc, digués en kurd la frase següent: “Ho prometo perquè els pobles turc i kurd puguin viure junts en un marc democràtic”.

Encara que la política no podia tenir més bona intenció que l’expressada, aquestes dues frases, pel simple fet de ser-ho en la seva llengua materna, li van costar una condemna de deu anys a la presó (que va complir gairebé íntegrament). Difícilment es pot trobar un exemple més clar de l’alt valor simbòlic de la llengua, de l’ús d’una llengua.

Potser només (i en negatiu) la resposta que li va donar el president del Parlament Europeu, després que ella molt coherentment amb les frases que la van portar a la presó, s’hi dirigís en català, atès l’origen del president. Ell, sever, tot seguit, li va recordar que el turc també era la seva llengua, cosa que Zana no havia dit mai. El que queda clar és que per al president del Parlament també la llengua tenia un fort valor simbòlic.

Exercici 4

  1. Fa uns quants anys, quan l’esquerra abertzale prometia o jurava la Constitució al Parlament espanyol per poder accedir a l’acta de diputat o diputada, hi afegien que ho feien “per imperatiu legal”.
    1. Per què penses que ho feien?
    2. Quin missatge enviaven a les seves bases, al seu electorat?
    3. Quin al Parlament espanyol?
  2. Temps després, durant una sequera persistent i intensa, la classe política catalana evitava curosament l’ajustada al cas paraula “transvasament” i per parlar-ne usaven expressions tan peregrines i antieconòmiques com, per exemple, “conducció reversible temporal”.
    1. Per què penses que ho feien?
    2. Si en tens ganes, agafa premsa de l’època i busca alguns eufemismes dels que utilitzaven per no dir “transvasament”.
  3. Encara més temps després, el govern central va proscriure la paraula “crisi”.
    1. Per què penses que ho va fer?
    2. Si en tens ganes, agafa premsa de l’època i busca alguns eufemismes dels que es van utilitzar per no dir “crisi”.
  4. Fa molts anys un exporter del Barça que conduïa amb un enorme excés de velocitat es va matar en un accident de cotxe. El locutor que en va informar a les notícies de TV3 la va titllar de “velocitat inadequada”.
    1. Per què penses que la va denominar usant aquesta expressió?
    2. Penses que allò que s’anomena “llenguatge políticament correcte” i que consisteix justament a intentar amagar o pretesament endolcir la realitat té algun sentit i algun futur?

Les complexes relacions entre llengua i realitat

Si les diferents llengües de món fossin un mer reflex del món, totes el reflectirien igual, la cosa, però, és afortunadament més complexa. Per exemple, totes reflectirien la dicotomia animat/inanimat de la mateixa manera o tractarien igual la qüestió del gènere gramatical i això no és així; per tant, no es pot parlar d’un emmirallament complet i sense fissures entre llengua i realitat.

En l’apartat 4.1 La llengua com a reflex dels canvis en la realitat d’aquest capítol es parlava d’alguns dels canvis que ocasiona en la llengua el fet que en la realitat, en la vida de les persones, s’hi introdueixin elements nous (s’esmentava la paraula xip, el compost telèfon mòbil). Això ocasiona unes interrelacions riques, dinàmiques i complexes entre llengua, realitat i percepció de la realitat.

En el text que hi ha a continuació es parla de canvis ocasionats per factors que van més enllà de la incorporació d’elements nous en la realitat.

Encara hi ha una altra relació entre llengua i realitat que vull destacar. Fa temps vaig llegir (i per molt que ho he buscat ara no he estat capaç de trobar on) que el fet que una llengua tingués diverses paraules per denominar matisos del color gris feia percebre tons del gris que parlants d’altres llengües que no tenien una paraula per dir-lo no percebien. És a dir, que a cops la paraula fa la cosa; això posa damunt de la taula una qüestió important: per existir plenament cal tenir un lloc en la llengua. De fet, les coses valorades l’hi tenen.

En aquest sentit, es perceben canvis en la denominació de diferents aspectes de la realitat; per posar un exemple planer, cada cop és més freqüent sentir parlar d’una AMPA (associació de mares i pares d’alumnes) que d’una APA. ¿Ha canviat la llengua?, ¿han canviat aquestes associacions?, ¿les mares abans no hi participaven i ara sí? Segurament és a l’inrevés: potser són els pares els que a poc a poc s’hi incorporen més. Penso que el que més ha influït en aquesta visibilització és la valoració de la tasca que porten a terme les mares, cosa que ha comportat que el seu paper sigui reconegut també en la llengua. De vegades, anomenar una realitat és el primer pas per parlar-ne. Si una professora de literatura entra a classe i diu que parlarà, per exemple, de les escriptores romàntiques, no tindrà més remei que explicar-les; no es tracta d’una pura qüestió de noms, ja que una denominació aparentment formal arrossegarà canvis en el contingut del que expliqui a partir d’haver-lo enunciat.

Exercici 5

  1. Quins factors poden haver incidit en el canvi de denominació de les antigues APAs?
  2. Coneixes d’altres denominacions (d’oficis, de càrrecs, de funcions…) que hagin canviat en aquest mateix sentit?
  3. Des de quan et sembla que s’utilitzen paraules com professorat, alumnat, gerència, voluntariat…?
  4. Una altra paraula emergent, segurament perquè en molt pocs anys hi ha hagut grans i dràstics canvis en la percepció i valoració de les violències contra les dones per part de la societat, és el terme maltractador, que fins fa ben poc no s’usava i no justament perquè no n’hi hagués.
    1. Recordes els eufemismes que s’usaven per parlar-ne?
    2. Pots mirar si el corrector del Word contempla l’existència de la paraula maltractador?
    3. Permet que et puguis fer una idea més fidedigna i exacta del personatge tenir la paraula per denominar-lo? És a dir, és pràctic tenir-ne una denominació?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes". Només utilitzem galetes estadístiques i les necessàries per a una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca