La formació de femenins i masculins

Atribuir a la llengua, a la seva estructura, al seu funcionament, característiques que no li són inherents, sinó que responen a qüestions ideològiques, és una pràctica habitual que es pot percebre en diversos aspectes.

Un repàs a llibres de text de primària, secundària, batxillerat, a algunes gramàtiques, posa de manifest que n’hi ha força que regalen en exclusiva al masculí la potestat (com si de la costella d’Adam es tractés) de generar femenins.

I no solament em refereixo al fet que les paraules dida, partera, perdiu, generin masculins com didot, parterot o perdigot (en aquest cas, el peculiar final del masculí fa que es percebi immediatament), sinó que em refereixo a la capacitat de la paraula beguina per poder crear a partir seu un masculí com beguí. De fet, un diccionari tan poc suspecte de feminisme com és el Diccionari etimològic i complementari de la llengua catalana de Joan Coromines, fent servir un ordre del tot inusual als diccionaris, al bell inici de l’article que correspon a beguines i a beguins presenta les dues paraules en aquest ordre: “Beguina i Beguí”, això mostra, de passada, que el fet que els diccionaris sistemàticament posin primer el masculí que el femení és una convenció lexicogràfica perfectament modificable, es tracta de la mateixa convenció que fa posar primer el nom de l’home en les targetes de moltes bústies de pisos habitats per parelles heterosexuals (en parlaré més avall). L’article manté l’ordre d’aparició de femení i masculí ja que continua així: «‘membre del tercer orde de Sant Francesc’, ‘heretge begard’, ‘beata hipòcrita’, prové del fr. béguine, -guin, i aquest, del flamenc. 1ª doc.: fi s. XIII». El mateix diccionari quan parla d’alguns oficis, per exemple, dels derivats de la paraula cambra, situa ja la primera documentació de cambrera en una de les quatre Grans Cròniques, en la de Pere III.

En el magne diccionari Alcover-Moll, costurera i costurer tenen entrades separades. Doncs bé, és interessant constatar que és de la forma femenina costurera («Ab XII sòlidos que donà a costureres que li ajudaren a fer la dita cosa») la primera de la qual hi ha documentació (datada ja l’any 1354), mentre que no situa fins al 1405, més de cinquanta anys després, la primera documentació de costurer («Que algun çabater o patiner costurers o missatgers de aquells no gossen fer fahena lo dissapte a vespre»). No sé si se n’ha de deduir que aquest masculí concret neix a partir del femení, ara, segur que vol dir que la primera vegada que es troba en el català escrit és en femení. En realitat costa pensar que primer hi hagués un ofici com infermer i a partir d’aquesta paraula es creés el femení infermera, més aviat sembla el contrari. Fa tot l’efecte que el fet que la paraula sigui femenina o masculina depèn de si l’activitat era pròpia (dida) o més sovintejada (beguina) per part d’un dels dos sexes. Sembla lògic que el nom de l’ofici es creés en femení si era un ofici femení i d’aquí en derivés un masculí o a l’inrevés.

De fet, en tenim una bona prova en la denominació prostituta / prostitut. Fins a l’edició del Diccionari de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (el diccionari normatiu que va substituir el popular Fabra el 1995, a partir d’ara DIEC), el vocable deia només prostituta i no és fins al 1995, amb la nova edició, que se li anteposa el masculí: prostitut. El cas d’aquesta denominació mostra que la -a de prostituta no és un mer afegit a la forma masculina, sinó que és la masculina la que la perd. Potser el mateix passa en casos com cuinera, costurera, infermera, etc.

Per pur androcentrisme tendim a percebre el masculí com a arrel, com a base sobre la qual es forma qualsevol altra forma; aquests casos mostren que això no és cert. De fet, en d’altres masculins hi ha pèrdues d’una o diverses lletres. Si s’agafa una família de paraules com la de germana, germanor, germania, germà…, es veu que l’única de les paraules que perd la -n és el masculí singular; això mostra que l’arrel és german.

En un altre aspecte de la llengua es veu un cop més, doncs, que no som ni davant d’una mera qüestió lingüística ni d’un aspecte menor. De fet, postular que gramaticalment el femení prové del masculí, vindria a dir que la subordinació de les dones als homes és “natural”, que no depèn d’una opció ideològica, d’una elecció humana, sinó que fins i tot està inscrita “genèticament” en la llengua.

• Eulàlia Lledó Cunill. De llengua, diferència i context. Barcelona: Institut Català de les Dones, 2007 “col·lecció Quaderns de l’Institut” (consulta en pdf)