Sobre el fenomen físic de la veu

Quan parlem de llengua, una qüestió que hem de tenir en compte —perquè té a veure amb tota la resta d’aspectes— és la valoració de la veu com a fenomen físic. Em refereixo al to, és a dir, a la gravetat, a l’agudesa. 

És ja un tòpic recordar que quan Margaret Thatcher va ser primera ministra, va ser sotmesa a una sèrie de sessions per fer-li baixar el to de veu, perquè es considerava que la seva veu (“massa” aguda) no era adequada per a l’important càrrec públic que exercia (li van baixar el to 46 Hz, la meitat de la diferència mitjana entre les veus femenines i masculines).

Sembla, doncs, que partien de la premissa que tot allò masculí és millor. En el cas que ens ocupa, el to més greu de la veu. Aquesta base de partida permet comprendre molts cops el que passa en moltes altres facetes de la realitat.

Exercici 1

  1. Seria interessant dedicar una estona a sentir —més que a veure— la televisió o, encara millor, a escoltar la ràdio (anuncis inclosos). Aquesta activitat podria donar pistes sobre la veu humana. Sobre quines veus són més creïbles; de quines es considera que et pots refiar; quines tranquil·litzen; quines donen seguretat; quines s’utilitzen per fer burla o ridiculitzar. Un cop fet, es podria posar en comú a classe.
  2. També seria interessant veure si es detecten canvis en els usos de les veus masculines i femenines.
  3. Es podrien fer també observacions per intentar escatir qui parla més, qui intervé més sovint, en actes públics, si les dones o els homes; per exemple, després d’assistir a una conferència, a una taula rodona; en un claustre de professorat; en una reunió de treball; l’alumnat d’una classe…
  4. També es podria observar en l’àmbit privat.

Exercici 2

Lo primero que le chocó cuando el cortejo formó filas ante la mesa de autoridades y se hubo bendecido la mesa, fue el terrible ruido del comedor. “Chocar” es la palabra adecuada. Te caía encima con todo el peso y la potencia de una estruendosa cascada; golpeaba los oídos como el martilleo de una forja infernal; rasgaba el aire como el repiqueteo metálico de cincuenta mil monotipias en plena composición. Doscientas lenguas femeninas, desatadas como por un resorte, estallaron clamorosamente. Había olvidado cómo era aquello, pero recordó que, al principio de cada trimestre, tenía la sensación de que si el ruido seguía así un minuto más se volvería loca. Al cabo de una semana ya se le había pasado. La costumbre la había inmunizado, pero en aquellos momentos le destrozó los nervios con aún más virulencia que en los primeros tiempos. La gente le gritaba al oído, y ella tenía que gritar a su vez. Miró angustiada a Mary; ¿podría soportarlo una enferma? Mary no parecía darse cuenta; estaba más animada que antes y chillaba alegremente a Dorothy Collins. Harriet se volvió hacia Phoebe.

—¡Por Dios! Se me había olvidado cómo era este jaleo. Si grito, me saldrá un vozarrón. ¿Te importa?

—En absoluto. Te oigo bastante bien. ¿Por qué Dios habrá dado a las mujeres unas voces tan agudas? Aunque no me importa demasiado. Me recuerda a los obreros nativos discutiendo. Nos están tratando bastante bien, ¿no crees? La sopa es mejor que nunca.

  • Dorothy L. Sayers. Los secretos de Oxford. Trad. Flora Casas. Barcelona: Lumen, 2009
  1. Com caracteritza Dorothy Sayers la parla de les estudiants i les professores que participen en el sopar?
    1. Quins verbs fa servir?, per què?
    2. Quins substantius fa servir?, per què?
    3. Quins adjectius fa servir?, per què?
  2. Què li sembla que li passarà si “el soroll” dura un minut més?
  3. Quin to de veu té la que parla?
  4. En l’últim paràgraf, quin adjectiu fa servir per caracteritzar les veus de les dones?
  5. Trasllueix una opinió positiva o negativa de les veus agudes de les dones?
  6. És versemblant aquest tros de novel·la, és a dir, reflecteix bé un fragment de realitat?

Exercici 3

A principios de 1980 el desastre llamaba frenéticamente a nuestra puerta. Nos estábamos quedando otra vez sin dinero. Me preguntaba qué era lo que me había llevado a cometer la locura de abrir un museo, cuando llamó Vera List.

—He estado pensando —dijo con su grave voz de Boston—. Sé que ahora mismo las cosas están difíciles, así que tengo una propuesta que hacerte.

Las “propuestas” de Vera siempre implicaban que ella aportara grandes sumas de dinero, o que nos proporcionara obras de arte que podían atraer grandes sumas de dinero en una subasta. En lo que a mí respecta, era como una madre judía, pero sin el lado malo.

—Quiero ofrecerle al museo un crédito no reembolsable —continuó—. Cincuenta mil. Pero es un fondo de cofinanciación de tres a uno, con un plazo de dos años. ¿Crees que lo conseguirás?

Conseguir ciento cincuenta mil dólares en dos años iba a ser difícil, pero le dije a Vera que estaba segura de que podría hacerlo.

—Bueno, entonces muy bien —dijo—. Hazme un informe. Tendrás mi parte en cuanto hayas conseguido el resto.

  • Marcia Tucker. 40 años en el arte neoyorquino. Una vida corta y complicada. Trad. María Álvarez Rilla. Madrid: Turner, 2009
  1. Quin to de veu té Vera List, la mecenes del museu?
  2. El fragment trasllueix alguna valoració sobre el to de veu que té?

Exercici 4

Morir al lloc de treball no és una cosa habitual —és fins i tot una cosa força rara. El que és de bon to és retirar-se per morir. Desaparèixer en la jubilació o en el sistema sanitari i després ser un dia objecte de les converses a la cafeteria de l’empresa. “Has sentit que el vell Karlsson va morir divendres? Sí, va ser el cor. El sindicat ha decidit enviar una corona per a l’enterrament”. Morir al lloc de treball i davant els ulls dels col·legues resulta molt més molest. L’Erika va observar la sensació de xoc que planava sobre la redacció. L’SMP havia perdut el timó. Es va adonar tot d’una que hi havia uns quants empleats que la miraven a ella. La carta desconeguda.

Sense que ningú no l’hagués convidat i sense saber del cert el que anava a dir, es va escurar el coll, va fer un pas endavant i va prendre la paraula amb veu forta i segura.

—Només he pogut conèixer en Hakan Morander durant tres dies. És molt poc temps, però a partir del poc que he arribat a veure, puc dir amb tota sinceritat que m’hauria agradat tenir la possibilitat de conèixer-lo millor.

  • Stieg Larsson. La reina al palau dels corrents d’aire. Millennium 3. Trad. Pau Joan Hernàndez. Barcelona: Columna, 2009
  1. Com caracteritza l’autor la veu de la periodista?
  2. Per què creus que ho fa?
  3. És versemblant aquest tros de novel·la?

Si continues navegant per aquest lloc web, acceptes utilitzar les galetes. Més informació.

La configuració de les galetes d'aquesta web està definida com a "permet galetes". Només utilitzem galetes estadístiques i les necessàries per a una millor experiència de navegació. Si continues utilitzant aquest lloc web sense canviar la configuració de galetes o bé cliques a "Acceptar" entendrem que hi estàs d'acord.

Tanca